El Centre Sociosanitari La República és l’última obra d’envergadura en el procés de transformació de l’antic hospital psiquiàtric de Salt a l’actual Parc Hospitalari Martí i Julià i el primer esglaó cap a l’obertura definitiva del parc a la ciutadania.

L’edifici s’aixeca sobre un solar de 7.214 m2 i disposa d’una planta baixa de 6.006 m2 i una planta soterrani de 1.208 m2, a més de 4.830 m2 en previsió de possibles creixements futurs. L’obra, un projecte dels arquitectes Brullet i Pineda adjudicat a la constructora VIAS y Construcciones, va començar el setembre de 2006. El disseny de la construcció —pensat amb zones residencials i zones d’atenció diürnes—, permet tenir un edifici centrat en la persona gran amb problemes socials i sanitaris.

L’edifici s’ubica en l’emplaçament del vell Edifici La República de l’antic hospital psiquiàtric de Salt. Va ser l’únic projecte entre tots els que es va projectar sobre el Manicomi de Salt per la Generalitat de Catalunya que es va dur terme durant l’època republicana (1933). Durant aquest període el manicomi es va redenominar Sanatori Martí i Julià, insigne alienista que va redactar durant l’època de la Mancomunitat les normes que iniciarien la transformació d’aquest espai i que a partir del 1997 ha donat nom a l’actual Parc Hospitalari.

Es tractava d’un pavelló de 131 llits (conegut com “els pisos”, ja que era l’únic pavelló amb més d’una planta). El projecte defensava la separació entre malalts aguts i crònics i pretenia centralitzar als segons en la nova construcció. En aquell moment, l’edifici responia a l’exigències terapèutiques de l’època i va ser considerat model a imitar en la construcció de nous manicomis. Es va triar una estructura de pisos per motius econòmics, ignorant les consideracions que fomentaven el contacte del malalt amb l’exterior i la seva necessitat de sortir a l’aire lliure (evitant així el sorgiment de la psicosi institucional). Malgrat aquesta ignorància (en l’època es pensava així) la nova construcció era funcional i moderna, amb bona orientació de les dependències, ventilació, calefacció central, electricitat encastada a la paret, wàters amb descàrrega automàtica, lavabos individuals, dos menjadors i sala d’estar i treball per cada 36 habitacions. A l’edifici s’hi va instal·lar el primer telèfon del Sanatori.

A més d’aquesta gran construcció, durant l’etapa de la Generalitat es va dur a terme el condicionament dels vells pavellons existents, intentant minvar d’alguna manera la greu situació d’amuntegament i manca de recursos en què es trobava el psiquiàtric de Salt (una constant en la història del manicomi), així com també la dotació de personal professional (infermers i infermeres que substituïssin els religiosos). L’esclat de la guerra i la llarga postguerra van retornar el Sanatori a situacions de principis de segle, amb mancances de tot tipus i incomunicació total amb l’exterior. El sanatori va dir-se de nou el “Manicomio Provincial”, les religioses varen tornar a ser les responsables directes de la cura dels malalts. S’obre l’etapa més dura de la institució, la qual va arribar a acollir durant els anys 60 fins a 900 pacients ingressats. El centre va esdevenir un asil de malalts crònics. Sortosament avui, aquests més de cent anys, ja són història.

L’IAS va tancar definitivament aquesta històrica construcció el dia 14 de juny de 2006, amb el trasllat dels últims 85 usuaris que encara hi vivien. Aquests pacients, que transitòriament van anar a viure a diferents edificis del Parc Hospitalari Martí i Julià formaven part d’un grup reduït de persones de més de 65 anys amb patologia psiquiàtrica que, per diferents motius, ja no podien  retornar a la comunitat.